……Fa molts anys una mestra prou major em va dir: “has observat la mirada de desencant d’un xiquet quan et demana que li contes un conte i li oferixes llegir-li un llibre preciós?”
Diuen que contar contes no és gens fàcil i diuen que això és ben sabut per tots els que alguna vegada ho han intentat, però jo crec que no és així.
I és que contar un conte és un art tant antic i tan humil però tan natural com la història de la humanitat.
Qui no recorda els contes de la iaia o els contes de la mare? Mai els podem oblidar i sempre acabem recontant-los i rient-nos d’aquelles històries rebudes i viscudes a la fresca de l’estiu o al calor del foc del fumeral en l’hivern.
Qualsevol que té xiquets o xiquetes menuts pot contar un conte perquè les seues necessitats afectives els predisposen a escoltar-lo. Els nostres infants desitgen el caliu de la nostra veu i la transformació de les nostres cares mitjançant les quals viuen les emocions i els sentiments que els transmetem oralment, els agrada vivenciar la por i l’alegria de les històries que els contem des de la seguretat de que estan segurs amb nosaltres..... Perquè quin llop gosaria entrar a la casa estant amb ma mare?
Es per això que qualsevol de nosaltres pot contar-los un conte. És més tenim el deure de fer-ho. I a més, hem de contar-los el que ens demanen, tantes i tantes vegades com ho desitgen.
Ara és el temps dels contes, ara ha començat i durarà fins acabar l’ensenyament infantil. No podem pas deixar passar el temps sense fer-ho. No podem negar-los aquestes vivències excusant-nos en la falsa idea de que no sabem fer-ho o pensant (equivocadament) que comprant i mirant aquell llibre tant preciós ho fem millor.
Jo conte contes a l’escola, per això se que els agraden. Però.... no és suficient!, els contes del caliu familiar són millors i són insubstituïbles.
......CONTEU-LOS CONTES! Sempre us ho agrairan.
dilluns, 19 d’abril del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)